>>

Amb la Festa de Tardor a tocar, publiquem un nou lliurament de la secció «Notícies del passat» per donar a conèixer l’origen de la que tradicionalment ha estat considerada «la festa petita» de la nostra vila —en contraposició a la festa major: Sant Llorenç.

Per fer-ho hem recuperat un text de l’historiador local Llorenç Sans publicat a la secció «Efemèrides locals» a la revista parroquial Alba de l’octubre de 1958. Aquesta peça, titulada «Rarimi, sant i màrtir», està centrada a difondre quin era el sant sota l’advocació del qual era celebrada la Festa de Tardor: Sant Rarimi.

L’arrelament d’aquest sant a la nostra vila es palesa en el fet que hi haguéssin convilatans anomenats… Remigi. Sembla ser que a finals del segle XIX i principis del XX era freqüent batejar els nadons locals amb el nom de Remigi, fet que hom atribueix a la combinació de l’analfabetisme majoritari dels habitants —i que feia escriure els noms tal com sonaven— i amb la derivació popular-local Rarimi-Ramí (diminutiu casolà)-Remigi.

La idea, que prospera, de restablir la Festa de Sant Ramí, ens inclina a parlar-ne.

Pels goigs d’aquest Sant, Patró de la segona Festa major santfeliuenca, sabem que Rarimi fou arquebisbe de Caller, a l’illa de Cerdenya, on morí mártir.

Amb motiu d’una gran sequedat que posà en greu perill de deixar arrassades totes les collites, els feligresos d’aquesta parroquia es dirigiren en romeria a Montserrat amb la relíquia de Sant Rarimi; sortien de la villa el dia primer d’octubre i tomaven el dia 12 havent obtingut els favors del Cel.

Els goigs al·ludits ho expliquen en aquests termes :

En la illa de Cendenya
martiri vareu patir,
com la veritat ensenya,
per Cristo vàreu morir,
i d’allí al Cel volant,
prenguéreu la despedida.
La vostra Relíquia santa,
que és Relíquia celestial,
tota la malicia espanta
del mal temps i temporal:
serà esta vila triomfant,
si per Vós és favorida.

De tornada de Montserrat, s’organitzaren diversos actes religiosos en acció de gràcies als favors divins i es celebraren grans festes per exterioritzar la immensa alegria que els havia proporcionat la misericòrdia de Déu en dignar-se regar la faç eixuta de la térra amb les aigües del Cel.

En anys successius es repetiren els oficis, les processons i els jocs i balls per a l’esbargiment popular, en commemoració d’un esdeveniment tan assenyalat… i, aquest és l’origen de la Diada de Sant Rarimi, com a segona Festa de la vila de Sant Feliu.

El que no sabem és com ni quan aquesta benefactora Relíquia arribà a Sant Feliu, ni en quina època es produí la seva meravellosa intercessió per allunyar la boira i l’eixut, que tant alarmaren als bons pagesos de la postra parroquia.

El que sí podem assegurar [és] que el 12 d’octubre del 1792, ja es celebrava amb forga esplendor. El dia apuntà amb cel seré, aire fresc i sol clar; en avançar el matí aparegué alguna petita broma errant.

La venerado de les relíquies de Sant Rarimi en aquest dia, gaudia de privilegi pontifici, segons el qual, es guanyava indulgència plenària, si es confessava i combregava.

Cinc sacerdots s’havien posat en els confes sionaris per a perdonar els pecats en el sagrament de la penitència.

A la missa de comunió s’han acostat a la taula eucarística prop de cinc-cents feligresos.

L’ofici de les deu amb música de cobla ha estat molt solemne; l’ha celebrat el mateix senyor Rector mossén Vicenc Janer (parent de ca l’Erasme) i ha predicat el sermó un religiós de Santa Mònica de Castellar.

A la tarda, la processó de les sagrades relíquies de Sant Rarimi, feia goig de deb. Han vingut molts forasters per a veure-la. Entre altres, hem vist al Baró de Maldà, amb els senyors Freixes, Busquets i Fontanals; havien sortit d’Esplugues a les quatre i emprès el camí xano-xano, amb el cavall de Sant Francesc, aixó és: mig a peu i mig caminant. Ana ven acompanyats de l’amo de Can Panyella, d’aquesta vila. Els hem vistos quan la processó ja sortia del carrer de l’Hostal i es dirigia cap a l’església.

Precedia la processó la bandera del Rosari, seguida d’un parell de gonfarons amb la imatge de Sant Llorenç brodada damunt la roba vermella; després, a continuació, altres cinc banderes més.

Els pagesos lluint gambeto, posats en dues files, amb els brandons o ciris encesos, desfilen devotament i amb circumspecció; el pas mesurat, com en una processó de pregàries; en mig d’un silenci que imposa. Si els seglars es comporten amb tant respecte, ni caldria ponderar el recolliment amb què els sacerdots hi assisteixen.

Ja es veu el gremial de vellut carmesí davant el Preste que, amb la santa Relíquia a les mans, presideix la processó sota el tàlem de domàs, també de color carmesí.

Les mestresses de casas, les donzelles… totes abillades amb les millors prendes que tenen: brials riquíssims, arracades, anells i agulles de pit treballades en or i guamides amb diamants; altres, més modestes, amb les joies de llurs virtuts…

En iniciar-se el capvespre, les boires, han augmentat lleugerament enrogides pel foc del sol que es pon; un oratge una mica esvalotat juga amb les flames dels ciris.

L’altar major de l’església está degudament il·luminat i, en entrar la processó ha esclatat el cant dels goigs de Sant Ramí, amb acompanyament deis músics de la cobla.

I les campanes com han repicatl Les dues grosses amb un sò tan ben timbrat que recorden, potser amb avantatges i tot, les de la Catedral de Barcelona i fins les de la basílica montserratina. La més grossa de les grosses, la veiem des de baix, en el finestral del davant, com branda presumida patxoca! Les dues petites les batzega el campaner per a treure’n més eficaçment tota l’alegria que porten dintre.

La vila de Sant Feliu
us desitja molt servir:
guardeu-li los fills i filles
de pecar i mal morir:
ho demana suplicant,
amb voluntat molt rendida.
Puig en lo Cel triomfant
goseu de l’etema vida;
socorreu a aquell qui us crida,
Rarimi, mártir molt sant.