Festa de la Mercè: el desenllaç

>>Agustí G. Larios
Com recordareu, fa un dies us parlàvem de la Festa de la Mercè d’enguany i, per il·lustrar l’entrada del bloc, havien incorporat un vídeo promocional. També us havíem plantejat una pregunta sobre el vídeo: «Quin membre de la colla El tro de Falguera surt breument en el vídeo següent sobre la Festa de la Mercè?»
Felicitats a tots aquells que l’heu encertada! Efectivament, es tracta de la Carlota, a dalt d’un escenari a la plaça Sant Jaume, de Barcelona, fent de punta en el ball dels gegantons Llorenç i Mercè.
Anuncis

FESTES D’ARREU. Mercè 2012

>>
La major part de les festes tradicionals de Catalunya que celebrem en l’actualitat tenen una base religiosa. I, de manera especial, entre aquestes, les festes majors de les poblacions catalanes, com, per exemple, les que se celebren aquest cap de setmana a dues ciutats importants: la de Santa Tecla, a Tarragona, i la de la Mercè, a Barcelona.
La tradició simbòlica religiosa de la Festa de la Mercè, per exemple, recula en el temps fins a l’època medieval -amb l’aparició mítica de la Mare de Déu a Jaume I- i a alguns segles més tard, el 1687, quan el Consell de la Ciutat va nomenar patrona de Barcelona a la Mare de Déu de la Mercè, després d’haver patit una plaga de llagosta.
Amb tot, la fesomia de la Festa de la Mercè que gaudim avui dia és el resultat de la tasca de reelaboració menada durant els primers anys de la democràcia actual. Vet aquí un exemple fefaent de la reinterpretació de les tradicions festives operades per les administracions públiques -i, molt destacadament, pels ajuntaments- al llarg dels darrers 30 anys.
El resultat és una gran mostra festiva, polièdrica i sincrètica, en el decurs de la qual s’opera un desplegament dels vessants de la Festa de la Mercè: internacional/cosmopolita, tradicional, innovador, artístic, musical, creatiu i, sobretot, participatiu.
En el seu vessant de festa tradicional, la reelaboració de la Festa de la Mercè presenta una característica singular que, tanmateix, prodrem observar també a la Festa de Tardor de Sant Feliu. I és que la Festa de la Mercè -com la Festa de Tardor- és una mena de síntesi integradora de la cultura popular de tota Catalunya, amb cercaviles, entremesos, correfocs, tabalades, tabucaires, castells, sardanes, etc.
Vet aquí el programa de la Festa de la Mercè 2012.
I, per acabar, una pregunta…

Quin membre de la colla El tro de Falguera surt breument en el vídeo següent sobre la Festa de la Mercè?

Observeu-lo atentament i digueu-ne la vostra. Esperem esl vostres comentaris amb la solució a aquesta pregunta!!!

FESTES D’ARREU. La Diada Nacional de Catalunya

>>El Tro de Falguera
Ja hem parlat en aquest bloc de les festes cíviques. Un dia com avui, tant important per al poble de Catalunya, pertoca parlar novament d’aquest tipus de celebracions i, més concretament, de la festa més rellevant del calendari català: la Diada Nacional de Catalunya.
Sembla fora de dubte que les tradicions festives són inventades. (Sobre això hi ha un llibre magnífic, d’E.J. Hobsbawm i T. Ranger, titulat L’invent de la tradició, del qual caldrà parlar algun dia.) En aquest sentit, atribuïm més autenticitat, per la seva espontaneïtat, a les tradicions paganes primitives, i d’una manera similar, però en aquest cas pel pes dels anys, a les tradicions “inventades” de la litúrgia religiosa que sovint ha aprofitat, tot readaptant-les, les tradicions festines paganes precedents, de les quals s’ha apropiat.
En canci, quan hom parla de festes cíviques tothom té ben present que es tracta de ritualitzacions col·lectives inventades amb la voluntat política del moment de dotar una col·lectivitat —sovint un país— d’elements d’identificació simbòlica compartits per tots els seus membres —que sovint anomenem ciutadans—. D’ençà la Revolució Francesa, tenim una bona colla d’exemples que il·lustren aquest interès polític —de matriu racional, no pas ideològica— per arrelar ritualitzacions cíviques.
A Espanya, com a conjunt, aquesta llevor nacional no ha donat mai els fruits esperats pels dirigents polítics que van menar la construcció de l’estat liberal al segle XIX. Aquests polítics espanyols, en bona part, giraven la mirada cap altres països d’Europa i envejaven el jacobinisme de França —revolucionària, però sobretot napoleònica— i la potència de les unificacions d’Itàlia i, especialment, d’Alemanya. Però en mirar cap a Europa també donaven l’esquena a la tradició històrica de la pluralitat de «les Espanyes», que encara és ben present en el model actual d’estat autonòmic.
D’altra banda, també s’ha observat com les antigues colònies al continent americà —Estats Units i les repúbliques llatinoamericanes— han construït una tradició cívica forta, la màxima expressió de la qual són les festes nacionals d’independència respectives. Tal vegada en aquests casos no convingui menystenir la manca de tradicions prèvies dels pobles precolombins —esmorteïdes i, fins i tot, aniquilades— ni religioses, associades a l’etapa colonial, com a fet coadjuvant.
A Catalunya, la instauració —o «invenció» si es vol— d’una tradició festiva cívica té el seu màxim exponent en la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta festa ha estat instituïda —juntament amb altres símbols, com la senyera com a bandera i «Els segadors» com a himne— per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot i amb això, els seus orígens reculen fins a la segona meitat del segle XIX, qual el moviment cultural de la Renaixença va menar la recuperació literària de l’Onze de Setembre; amb l’enderroc de les muralles de Barcelona i la construcció de l’Eixample, l’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Rafael de Casanova, conseller en cap el 1714, i, amb l’aixecament d’una estàtua en el seu honor, s’encetà la tradició de l’ofrena floral, pervinguda fins a l’actualitat.
Cal recordar que, a diferència d’altres celebracions festives victorioses —com, per exemple, les independències de les repúbliques americanes o, amb més proximitat, el Dos de Mayo—, l’Onze de Setembre commemora un fet luctuós per al poble de Catalunya: la derrota dels catalans en una guerra, però sobretot la pèrdua del seu autogovern. De vegades això s’ha mitificat i d’altres s’ha negat de manera ahistòrica, però el cert és que la realitat anterior a 1714 fa que hom pugui considerar Catalunya com un estat amb institucions pròpies, no només per l’existència de la Diputació del General o Generalitat, sinó perquè Catalunya comptava aleshores amb els tres elements propis d’un estat: tenia parlament, tenia exèrcit i tenia moneda.

Coberta de les Constitucions de Catalunya, de les Corts de 1702, un compendi de les lleis pròpies de Catalunya.

La derrota de l’11 de setembre de 1714 es commemora actualment a tots els pobles i ciutats de Catalunya —a Sant Feliu, per exemple, es realitza una ofrena floral institucional i cívica al passeig Onze de Setembre—, però és a Barcelona on es concentren els actes més reixits de la Diada: el més tradicional, ja esmentat, de l’ofrena floral al monument de Rafael de Casanova; el més independentista, de l’ofrena al Fossar de les Moreres; i el més institucional, al parc de la Ciutadella, prop de la seu de la representació col·lectiva del poble de Catalunya i la seva sobirania nacional, el Parlament de Catalunya, i del símbol fefaent de la repressió militar posterior a 1714.
A més, també se celebra l’Onze de Setembre amb una manifestació ciutadana, com la mítica de 1976, a Sant Boi de Llobregat, o la manifestació d’enguany, pels carrers del centre de Barcelona, tal vegada la més multitudinària.
Tot seguit, hi ha alguns documentals força interessants —i una mica llargs, com el post d’avui— sobre l’Onze de Setembre, que paga la pena de visionar un dia com avui.


FESTES D’ARREU. La cantada d’havaneres

>>Agustí G. Larios
Ja hem fet esment anteriorment en aquest bloc del dinamisme de les manifestacions culturals —en especial, l’antinòmia aparent entre dinamisme i tradició del patrimoni festiu—. En l’època actual del calendari, regentada pel foc i l’aigua —vet aquí una altra antinòmia aparent—, trobem un exemple de dinamisme integrador festiu en la cantada d’havaneres.
Certament, el que actualment anomenem ben cofois tradició festiva no és altra cosa que el resultat present —i, conseguentment— provisional— d’un procés d’agregació de diverses aportacions festives, que han reeixit amb major o menor grau, a tenor de la seva projecció simbòlica. En aquest sentit, la cantada d’havaneres és una tradició popular catalana originada en un context sociohistòric relativament recent. I és que l’origen de l’havanera es remunta a una època concreta —el segle XIX— i a uns personatges concrets —els indians—.
El lligam socioeconòmic entre Cuba i Catalunya durant el segle XIX va ser excepcionalment intens. Un nombre considerable de catalans van emigrar a aquesta illa empesos pel desig de trobar-hi noves oportunitats i nous mercats. Amb tot, «fer les amèriques» no era, per sí mateix, una garantia d’èxit, sinó una oportunitat nova de treball. Els pocs catalans que s’hi van enriquir eren coneguts, en retornar, com a «indians».
A finals del segle XIX, la gran majoria de catalans instal·lats a Cuba van haver de retornar a Catalunya, després de la derrota espanyola a la guerra de Cuba. Les havaneres són l’expressió musical del sentiment d’enyorança d’aquests catalans que tan de temps van viure a l’illa del Carib.
Les havaneres també es van conèixer amb el nom s’«americanes» durant els primers anys del segle XX, una època en la qual van experimentar un gran auge, fins a l’extrem de comptar amb les aportacions d’alguns músics destacats del moment, com ara Isaac Albéniz i Xavier Montsalvatge, entre d’altres.
Durant els anys convulsos del darrer franquisme, en una conjuntura difícil —però, alhora, ferma— de recuperació dels referents culturals catalans, les havaneres rbifaren plenes de càrrega simbòlica identitària. Precisament, la que de ben segur és l’havanera més popular, «El meu avi», va ser composta, el 1968, per Josep Lluís Ortega Monasterio.

Va ser un anys abans, el 1967, quan va tenir lloc la primera edició de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Des d’aleshores ençà s’ha succeït un seguit de certàments anuals, de manera que enguany se n’escau la 46a edició, la qual tindrà lloc entre el divendres 6, el dissabte 7 i el diumenge 8 de juliol.

Cartell del concurs de cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.

Vet aquí un enllaç al programa de TV3 dedicat a la cantada d’havaneres de 2011.

FESTES D’ARREU. La nit de Sant Joan

>>Agustí G. Larios

La festa de Sant Joan

El 24 de juny se celebra la festa de Sant Joan Baptista, una de les poques en què es commemora el naixement, i no pas la mort, d’un sant. De la mateixa manera que el naixement de Jesucrist és relacionat amb el solstici d’hivern, el naixement d’aquest profeta ho és amb el solstici d’estiu.
Concretament, el 21 de juny s’escau el solstici d’estiu, és a dir, la jornada de l’any en què el dia és més llarg i la nit és més curta. Al voltant, doncs, del solstici d’estiu s’esdevenen un seguit de celebracions, per tal com aquesta festa és consagrada al Sol i als rituals purificadors que donen pas a la calor més intensa de l’estiu. Del simbolisme associat a la festa de Sant Joan en destaquen tres elements purificadors: el foc, l’aigua i les herbes aromàtiques.
Con recorda Jan Grau,
La diada de Sant Joan és una celebració que agrupa components lúdics, atàvics, rituals, populars, d’identitat i fons i tot màgics. Per tant, aquesta festa és un compendi riquíssim dels nostre folklore, que cal preservar i potenciar.
[…]
Al mateix temps, la festa de Sant Joan és un nexe d’unió de les terres de parla catalana com ho desmostra el gran nombre de Focs de Sant Joan encesos amb la Flama del Canigó i, per tant, de la mateixa manera que cal perservar allò que és tradicional de la festa, també s’ha de mantenir el seu sentit d’identitat.
En qualsevol cas, en el costum arrelat a Catalunya predomina el sentit lúdic de la celebració, de manera que són freqüents els sopars familiars i les festes populars, celebracions en les quals hom menja coques (recepta de la coca de Sant Joan), balla animadament al so de la música i far cremar una foguera o fa petar pirotècnia.

Cartell de Feu la Festa amb seguretat, de la Generalitat de Catalunya.

La Flama del Canigó

El 1955 el nord-català Francesc Pujades va encendre els Focs de Sant Joan a dalt del cim del Canigó (2.784 m), per tal de repartir la flama per tots els indrets dels Països Catalans. Amb el pas del temps aquesta iniciativa s’ha popularitzat força i, actualment, són nombrosíssimes les fogueres de la nit de Sant Joan que són enceses amb la Flama del Canigó.
La Flama del Canigó davalla del cim d’aquesta muntanya la matinada del 23 de juny i, per mitjà d’un seguit de cadenes de relleu, s’extén arreu, de manera que pot ser emprada per encendre les Fogueres de Sant Joan.

Cartell Revetlles de Sant Joan, de l’Ajuntament de Sant Feliu.

A Sant Feliu, és prevista la rebuda de la Flama a la plaça de la Vila a les 19.15 h, en un acte organitzat per l’associació Calaix de Sastre, en el qual, enguany, prenen part el grup de dansa del ventre del Baix Llobregat, El tro de Falguera i la Colla de Geganters de Sant Feliu. En aquest acte es donarà lectura al manifest 2012, redactat per l’antropòloga Josefina Roma.
Podeu consultar l’àlbum fotogràfic de Marc Rius de l’Arribada de la Flama del Canigó de 2011 aquí.

Flama del Canigó 2011. Foto: Marc Rius.

Flama del Canigó 2011. Foto: Marc Rius.

Flama del Canigó 2010. Foto: Calaix de Sastre.

Flama del Canigó 2011. Foto: Marc Rius.

Flama del Canigó 2011. Foto: Marc Rius.

La revetlla al barri Falguera

Una de les tradicions més enyorades pels veïns i les veïnes del barri Falguera és la revetlla de Sant Joan. Per aquesta raó, des d’El tro de Falguera hem volgut col·laborar a rellançar la popularitat d’aquesta mena de concelebració festiva veïnal i hem organitzat una revetlla popular a la plaça Rafael Alberti.

Cartell de la revetlla de Sant Joan, organitzada per El tro de Falguera. Foto: El tro de Falguera.

La revetlla tindrà dues parts:
  • El sopar veïnal al carrer, a partir de les 20.30 h, en què les famílies poden compartir aquest moment. Caldrà que cadascú porti de casa el seu sopar; com que el nombre de taules i cadires disponibles és reduït (cal reservar-les prèviament), recomanem que porteu taula i cadires pròpies.
  • La música de revetlla, a partir de les 22.00 h, amb discoteca mòbil a càrrec de DJ Fefe i DID Company.
 També comptarem amb una barra bar amb preus populars.
Us hi esperem!

FESTES D’ARREU. L’Aplec de la Salut

>>Agustí G. Larios
Com sabeu, en aquest bloc dediquem una atenció preferent al patrimoni festiu català, considerat com el pal de paller de la cultura popular i tradicional catalana. I també en aquest bloc hem parlat dels orígens pagans, religiosos i cívics de les festes.
Una de les festes religioses més singulars per als santfeliuencs i santfeliuenques és l’Aplec de la Salut. No és que Sant Feliu sigui l’única vila catalana que veneri la Mare de Déu de la Salut; ans al contrari: també la veneren viles com Rubí, el Papiol i Sabadell, entre d’altres. Però a diferència d’elles, que celebren la festa el 8 de setembre, dia de les maresdedéu trobades, a Sant Feliu l’Aplec de la Salut té lloc el dilluns de Pasqua Granada.
Com ens recorda Joaquim Sedó,

A Sant Feliu de Llobregat, la llegenda explica que la imatge de la Mare de Déu de la Salut va ser trobada per una cabra d’un rabat propietat d’una rica família de Sarrià, can Través. Dia sí dia també, la cabra furgava amb les potes en un mateix punt, al costat d’un gran arbre. El cabrer va cavar la terra en aquell punt exacte i va trobar la imatge. La troballa va ser considerada excepcional i s’hi va erigir un santuari, l’origen de l’ermita actual.

Anys més tard, en plena època de fam i misèria, els habitants de Sant Feliu s’encomanaren a la Mare de Déu perquè els ajudés a tirar endavant. I així succeí. Des d’aleshores, els de Sant Feliu pugen una vegada l’any al santuari en agraïment.

Durant el segle XX, l’Aplec de la Salut ha estat una festa molt arrelada a Sant Feliu i se celebrava, com la resta de les maresdedéu trobades, el 8 de setembre. A principis de la dècada de 1970, però, la festa deixà de celebrar-se.
No serà fins a 1997 quan es va reemprendre aquesta tradició festiva, de la mà de l’associació Amics de les Tradicions de Sant Feliu. Enguany, s’ha assolit el 16è Aplec de la Salut, i és organitzat per l’associació Calaix de Sastre.
La festa té lloc a l’Ermita de la Salut, a la serra de Collserola. Abans, però, cal transportar la imatge de la Mare de Déu de la Salut des de la Catedral de Sant Llorenç fins a l’ermita. Quan s’arriba a l’ermita, hi ha la hissada de bandera i el pregó, que enguany és a càrrec de Gemma Subirana.
A continuació, algunes colles i coral de la ciutat hi executen les seves actuacions. Enguany, com a novetat, hi haurà la presència d’El tro de Falguera, que hi farà una mena de pre-estrena. A les 12 del migdia se celebra missa.
Acabada la missa, es desplaça una mica la festa, ja que a l’explanada l’esbart de l’Agrupació Cultural Folklòrica interpreta el ball de la Soca, al voltant de la gransoca. Possiblement, l’origen d’aquest balls interpretat per solters i solteres de la vila sigui arcàic, ja que hi és associat un simbolisme de fertilitat.
Vet aquí un vídeo del ball de la Soca.
Després del ball de la Soca, hi ha la ballada de sardanes, el dinar popular i, ja a la tarda, el sorteig d’un xai.

14 d’abril, una festa cívica

>>Agustí G. Larios
Fem un parèntesi en aquest compte enrere cap a Sant Jordi, en què estem explicant quines són les obres de literatura infantil i juvenil que podreu adquirir a la paradeta d’El tro de Falguera el proper 23 d’abril, i recobrem momentàniament la normalutat d’aquest bloc. I ho fem per tal de parlar-vos d’una manifestació festiva ben singular com és la commemoració de la Segona República, que és un exemple fefaent de la categoria de festa cívica a què ja hem fet referència anteriorment en aquest bloc en parlar sobre el 8 de Març.

Orígens i significat del 14 d’abril

El 14 d’abril de 1931 s’esdevingué un canvi de règim polític a Espanya, en passar de la monarquia a la república com a forma de govern. Ben sovint els canvis de règim han estat un dels motius que ha generat algunes de les celebracions que hom considera festes cíviques. Alguns exemples d’això poden ser la festa de l’Alzamietno o de la Victoria, durant la dictadura franquista, o de la Constitució, durant la democràcia actual.
A l’època contemporània, sobresurten les festes cíviques de base política instaurades durant la Revolució Francesa —i molt destacadament la Festa de la Federació, el 14 de juliol—, però també un seguit de festes que commemoren la independència de força països que havien estat colònies de les potències europees, com ara els Estats Units i nombrosos països llatinoamericans, en els quals aquesta diada ha esdevingut, amb el pas del temps, la principal festa cívica nacional. El cas contrari és el de Catalunya, on amb la Diada de l’Onze de Setembre se celebra la perdua de la independència política catalana, arran l’aplicació del decret de Nova Planta i la perdua de vigència de les Constitucions de Catalunya.
El 14 d’abril de 1931 s’esdevingué la fallida de la monarquia espanyola quan el rei Alfons XIII plegà i enfilà el camí de l’exili després de saber-se la victòria de les candidatures republicanes en nombroses ciutats durant les eleccions municipals realitzades el 12 d’abril. Aquestes eleccions havien pres el caràcter de plebiscit sobre el règim monàrquic, després que Alfons XIII hagués ecolzat durant 7 anys la dictadura de Primo de Rivera. El 14 d’abril, per tant, s’esdevingué la instauració d’un nou règimp olític, la república, que per a molts sectors socials espanyols representava l’alternativa efectiva a les nombroses mancances a la situació d’endarreriment que presentava España i que simbolitzava la monarquia borbònica.
Vet aquí algunes mostres del canvi de règim:


 

 

Testimoni d'Aurèlia Capmany (L'Avenç, núm. 2).


 

La Segona República, instaurada el 14 d’abril de 1931, va ser una etapa política dins de la història d’Espanya clarament contraposada a les etapes anterior —la monarquia d’Alfons XIII amb la seva dictadura i la seva «dictablanda»— i posterior —la dictadura totalitària i violenta de Franco, perllongada fins a la seva mort, el 1975. Tal vegada per això, juntament amb els anhels reformistes i modernitzadors que representava, ha fet que sigui un referent polític concelebrable festivament. D’aquesta manera, la data de la seva instauració pacífica i goiosa s’ha convertit en una festa cívica no institucionalitzada amb una forta càrrega simbòlica, que sintetitza tot el que representa la política transformadora republicana, amatent amb els ciutadants i la col·lectivitat.

Coberta de la Constitució de la Segona República Espanyola (1931).

El 14 d’abril a Sant Feliu

A Sant Feliu de Llobregat, des de ja fa alguns anys, hi ha diversos actes que commemoren d’una manera o altre el 14 d’abril. D’aquests actes, el que conté un cert tarannà institucional és l’ofrena floral, organitzada per l’Ajuntament de Sant Feliu, davant el bust instal·lat a la plaça Lluís Companys (podeu veure un reportatge fotogràfic sobre l’acte de 2011 AQUÍ).

Bust de la República a la plaça Lluís Companys. Foto: Marc Rius.

Amb tot, la ubicació a la plaça Lluís Companys correspon a una etapa actual de l’escultura, ja que la disposició inicial va ser a la plaça de la Vila. Això i altres coses s’explicava en un plafó de l’exposició «Espais de Memòria Democràtica de Sant Feliu de Llobregat», produïda per la Universitat Social Lliure Autogestionada (USLA, Ateneu Santfeliuenc), que reproduïm tot seguit per gentilesa de l’entitat esmentada. (Podeu consultar un reportatge fotogràfic de la inauguració de l’exposició AQUÍ.)

Plafó de l'exposició «Espais de Memòria Democràtica de Sant Feliu de Llobregat». Foto: USLA.

La col·locació del bust de la República a l'espai més emblemàtic de la ciutat —la plaça de la Vila, coneguda fins aleshores com la plaça de la Font— va comportar el canvi de nom pel de plaça de la República. Foto. USLA.

Testimoni d'Albert Vilella sobre el bust de la República. Foto: USLA.

El 2006 s’acompliren els 75 anys de la proclamació de la Segona República, motiu pel qual la senzilla i emotiva commemoració anual de l’ofrena floral encetada el 2003es va veure amplificada per un bon nombre d’activitats que van fer que la commemoració d’aquest esdeveniment es perllongués durant tot un any, fins al 14 d’abril de 2007. Els representats de partits polítics, sindicats, entitats i institucions locals van integrar una comissió per tal de promoure la realització d’un seguit d’actes per homenatjar i recuperar de l’oblit aquesta etapa històrica i el seu llegat. Recordem alguns d’aquests actes:
  • Cicle Cinema i II República. L’Associació CineBaix va organitzar tres projeccions en què es van abordar diversos aspectes específics de l’etapa republicana, amb introduccions i col·loquis posteriors a càrrec d’especialistes i testimonis vius de l’època. Els temes van ser: el llegat educatiu de la Ii República, amb la projecció de La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda; II República, un temps per a la utopia, amb la projecció de Belle Epoque, de Fernando Trueba; i imatges i testimonis de la II República, amb la projecció de Las Hurdes, tierra sin pan, de Luis Buñuel.
  • Homenatge pòstum a Josep Gaspà i Santos. L’Ajuntament va atorgar la Medalla de la Ciutat, màxim guardó institucional, a qui va ser alcalde de Sant Feliu entre 1931 i 1936.
  • Jornades Fer memòria, fer història. Cicle de conferències sobre els temes següents: «Els orígens de la Ii República», amb Antoni Segura; «Els valors republicans i l’educació», amb Àngel Merino i Agustí G. Larios; i «República i guerra civil», amb Andreu Mayayo i Jordi Amigó. Aquestes conferències van restar complementades per l’exposició «República! Cartells i cartellistes (1931-1939)».
  • Concert de José Antonio Labordeta. La música d’aquest cantautor aragonès va ser l’encarregada de cloure els actes commemoratius, el 14 d’abril de 2007, a la Sala Ibèria.

El 14 d’abril de 2012

Enguany hi ha previstos diversos actes commemoratius, que tindran lloc el 14 d’abril a Sant Feliu:
12 h, pl. Lluís Companys
Ofrena floral amb motiu de l’aniversari de la II República
En aquest acte, podreu escoltar a un jove membre d’El tro, que interpretarà l’Himne de Riego.
13 h, Pati de l’Ateneu
XIII Calçotada Republicana
14 h, Pati de l’Ateneu
Recital de poesia amb motiu de l’aniversari de la II República

FESTES D’ARREU. El Carnaval

>>Agustí G. Larios

En aquesta transició pel calendari festiu tradicional que fem mitjançant la secció «Festes d’arreu» d’aquest bloc, ens apropem a una de les celebracions hegemòniques en el cicle d’hivern. Ens referim al Carnaval, una de les festes no litúrgiques de més potència simbòlica de tot l’any, tal vegada juntament amb la de Sant Joan.

Segons que sembla, el simbolisme de la festa de Carnaval conmecta directament amb la tradició, celebrada a finals del llarg cicle hivernal, de renovació de les energies comunitàries que es projecta en la figura dels reis efímers que cal substituir amb la seva destrucció ritual. En aquest sentit, les festes caranavalesques representen un moment d’abundor material i d’excés de sentiments i actituds que precedeix al període posterior d’austeritat i abstinència de la Quaresma. Com afirma Francesc Massip, «el Carnaval permetia consumir els excedents i acomplia missions de reequilibri i vàlvula de descomprenssió de les tensions de la comunitat, en la mesura que riure de la paròdia de poder, no és riure del poder, que per contra rep un plus de legitimitat amb la ridiculització festiva».

És a dir, la instal·lació d’un reialme utòpic, deslliurat de jerarquies i privilegis, amb capgirament de rols, constituteix una forma controlada d’alliberament de la rigidessa de la vida quotidiana, la qual cosa permet la perpetuació de l’ordre establert.

Les festes de Carnaval se celebren durant un període mòbil de set dies que s’extén des de Dijous Grans fins a Dimecres de Cendra. Mentre Nadal —al solstici d’hivern— i Sant Joan —sl solstici d’estiu— són festes fixades pel calendari solar, Carnaval, en canvi, és fixat pel calendari lunar. I és que Caranaval se celebra al mes de febrer, durant la darrera lluna nova de l’hivern.

D’altra banda, les festes carnavalesques tenen una seqüència ritual a l’entorn del personantge de Carnestoltes: l’arribada (o «Arribo»), el regnat, la mort i l’enterrament.

La seqüència de Carnaval comença el Dijous Gras o Llarder, dia en el qual és costum a les contrades catalanes de realitzar àpats basats en la truita, les butifarres d’ou i la coca de llardons. L’inici de les celebracions rituals col·lectives és l’Arribada o «Arribo» del rei Carnestoltes, el qual en una escenificació parateatral proclama l’inici del Carnaval amb la lectura d’un pregó que simultàniament critica la situació del moment en to burlesc i engresca a la gent a la disbauxa.

El Rei Carnestoltes al balcó de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

El subsegüent regnat de Carnestoltes és presidit per la transgressió social controlada, sovint amb burles de les autoritats. En aquesta fase de les festes carnavalesques són força importants la disfressa i el ball, amb la celebració de les tradicionals Rues de Carnaval. La transgressió inherent a Carnaval s’articula, en aquesta etapa de la seqüència festiva, mitjançant la participació activa de les persones, en un exercici sovint de llibertat individual —les disfresses— i col·lectiva —les comparses a les rues— i en la invassió dels carrers de la ciutat.

Comparsa guanyadora del concurs de Carnaval (Sant Feliu de Llobregat, 2011).

El darrer dia de Carnaval és el Dimecres de Cendra, la darrera festa abans d’encetar la llarga Quaresma. El costum tradicional d’aquest dia és celebrar l’enterrament simbòlic del Rei Carnestoltes en el mateix to d’humor negre i sarcàstic. El Dimecres de Cendra, d’altra banda, és conegut popularment com el dia de l’Enterro de la Sardina, en el qual també és tradició l’anada al camp.

Alguns exemples de Festes de Carnaval

Les rues carnavalesques han sovintejat força en les contrades catalanes, i són moltes les poblacions que les organitzen, com ara Solsona, Vilafranca del Penedès, Sitges o Vilanova i la Geltrú, entre d’altres. A la ciutat de Barcelona enguany s’ha volgut recuperar la tradició festiva carnavalesca pròpia dels segles XVIII i XIX.

A Sant Feliu de Llobregat enguany s’escau el 30è aniversari de la recuperació democràtica d’aquesta celebració; val a dir que la dictadura franquista la va prohibir i només era permesa dins de l’àmbit domèstic.

Cartell de Carnaval (Sant Feliu de Llobregat, 1989).

Sota el lema «30 anys d’aventura i fantasia», la Comissió de Carnaval, conjuntament amb l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, ha organitzat les activitats següents:

Divendres, 17 de febrer
18 h, Anunci de l’arribada del Rei Carnestoltes a càrrec d’un grup d’animació amb la col·laboració del Club d’Esplai Diversitat Lúdica.
Lloc: Sala Ibèria

Dissabte, 18 de febrer
17.30 h, Concentració de les comparses al carrer Mataró
18.30 h, Gran Rua de Carnaval, pels carrers de la ciutat, concurs de comparses i arribada del Rei Carnestoltes a la plaça de la Vila.
22.30 h, Ball d’envelat de Carnaval a la sala Ibària, organitzat per l’entitat “Associació de balls d’envelat”. Trofeus a les millors disfresses.

Dissabte dia 25 de febrer
A les 18 h, Enterrament del Rei Carnestoltes.
Lloc: plaça de la Vila, concentració i espectacle, i a les 19 h, sortida.

FESTES D’ARREU. La Fira de la Candelera

Cartell de la Fira de la Candelera.

>>Agustí G. Larios

El 2 de febrer és la diada de la Candelera, i s’escau a mig camí entre l’inici i la fi de l’hivern, a 40 dies justos exactes després del solstici d’hivern. Per tant, aquesta data constitueix un moment especial dins del calendari anual. Segons la tradició secular, a més, es considera que en aquest dia es pot saber quant de temps resta perquè arribi el bon temps, segons sigui la fase de la lluna. Un dels refranys més coneguts relacionat amb aquesta qüestió diu així: «Si la Candelera plora, l’hivern és fora; // si la Candelera riu, el fred és viu». Una interpretació d’aquesta dita considera que si el dia de la Candelera plou o no, la primavera tardarà més o menys en arribar. Però una segona interpretació d’aquest refrany, considera que si la nit de la Candelera hi ha lluna nova (és a dir, que no es veu), la Candelera plora i, per tant, la primavera s’avança; i si hi ha lluna plena, s’entén que la Candelera riu, la qual cosa indica que la primavera tardarà més en arribar.

Durant aquests dies tenen lloc divereses manifestacions festives, algunes més profanes i altres més religioses.

Des d’un punt de vistà profà, més proper al cicle de vida natural, hom celebra l’entrada de branques florides o els balls i festes de l’Ós. Segons una antiquíssima tradició europea, el dia de la Candelera l’ós surt del seu cau i mira el cel nocturn. Si hi ha lluna plena torna al seu refugi hivernal i prolonga la seva letargia durant quaranta dies més; en canvi, si hi ha lluna nova, surt del seu cau, ja que l’hivern ha acabat i ha començat la primavera.

Des d’un punt de vista cristià, la Candelera és una festa mariana de purificació basada en la tradició jueva: en temps de Jesucrist, segons aquesta tradició, 40 dies després que una dona hagués donat a llum, havia d’anar al temple a presentar el nounat als sacerdots i fer una petita ofrena. Segons la tradició cristiana, com que Jesús va néixer el 25 de desembre, 40 dies més tard, és a dir, el 2 de febrer, Maria va anar a presentar-lo als sacerdots. La celebració cristiana de la Candelera, per tant, rememora i recrea aquest fet.

El primer cap de setmana del mes de febrer la cita festiva obligada és a Molins de Rei, ja que la Fira de la Candelera és la celebració més emblemàtica d’aquesta vila baixllobregatina des de fa més d’un segle i mig.

Vista aèria de Molins de Rei. Font: Google Earth.

La Fira de la Candelera va ser instituïda per la reina Isabel II arran una petició realitzada per un grup de grans propietaris locals i de l’Ajuntament de Molins de Rei. La primera Fira de la Candelera se celebrà el 1852, com una mostra agrícola i de bestiar. Des d’aleshores, l’activitat firal a anat prenent noves dimensions amb el pas del temps i de les edicions successives, fins a arribar a l’edició 161 d’enguany, que tindrà lloc els dies 3, 4 i 5 de febrer.

L’agricultura és l’essència de la Fira de la Candelera i es manifesta en molts vessants: planters, jardineria, maquinària agrícola, cavalls, vins, alimentació, artesania, etc.; però la Fira de la Candelera també acull en el seu si un regitzell d’activitats socioculturals lúdiques i festives, com ara el pregó, l’esmorzar dels traginers, els concursos, les exposicions, les actuacions teatras, etc.

Fira de la Candelera. Foto: Ajuntamenbt de Molins de Rei.

Fira de la Candelera. Foto: http://www.festes.org

Fira de la Candelera. Foto: http://www.festes.org

Podeu accedir al programa oficial de la Fira de la Candelera d’enguany aquí.

Plànol de la Fira de la Candelera (2012).

Per fer-vos una idea de les nombroses activitats que s’hi desenvolupen, vet aquí el text d’una auca que ho explica de manera molt entenedora.

Auca de la Fira de la Candelera. Text: Ramon Cuéllar i Sorribes.

D’ençà el 24 de desembre de 2002, en virtud d’un acord del Govern de la Generalitat de Catalunya, la Fira de la Candelera té la condició de Festa Tradicional d’Interès Nacional, atès que és considerada una celebració integrada per un conjunt estructurat de manifestacions de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància tant local com nacional.

FESTES D’ARREU. Reis

Els Reis d'Orient en la seva visita a Sant Feliu (5-1-2011).

>>Agustí G. Larios

Amb aquesta anotació al bloc encetem una nova secció en la qual colem recordar algunes de les més significatives tradicions festives d’arreu. El calendari festiu a Catalunya és ben ple de diades en les quals hom realitza celebracions concretes. Algunes d’aquestes festes són comunes a tot el territori català i d’altres són festivitats locals. Al llarg de l’any, a «Festes d’arreu» anirem fent recordatori d’algunes d’aquestes mostres més destacades del patrimoni festiu català.

ELS REIS MAGS, ELS REIS D’ORIENT O, SENZILLAMENT, ELS REIS

Segons el Nou Testament, són uns personatges mags o savis que van anar a Betlem a retre culte al nen Jesús. Procedien d’Orient i van fer el seu camí guiats per una estrella que els va menar fins a l’indret on havia nascut el nou rei dels jueus. Les ofrenes que van dur a l’infant van ser or, encens i mirra. Els tres Reis són Melcior, el rei blanc (de pell clara i barba blanca); Gaspar, el rei ros (de pell blanca i cabell castany); i Baltasar , el rei negre (de pell i cabells negres) i van precedits per uns emissaris o patges.

ELS PATGES

El patge Shelim.

Les cavalcades dels Reis van precedides per la visita d’un patge de Ses Majestats. Es tracta d’un personatge màgic que, batejat amb noms diversos, acompleix la funció de preparar els ànims a la quitxalla, anunciar la pròxima arribada dels Reis a la vila i recollir les cartes que els nens i nenes els porten -amb la llista de regals i joguines que desitgen- per tal d’entregar-les a Melcior, Gaspar i Baltasar. En el cas de Sant Feliu, el patge de Ses Magestats es diu Shelim. D’altra banda, moltes són les poblacions en què la mainada reb als Reis amb fanalets. Hom creu que, gràcies a la claror dels fanalets, els Reis podran veure bé el camí i no es perdran. Generalment, són de paper i acostumen a portar una espelma a dins, que s’encén la nit de la Cavalcada.

LA CAVALCADA DE REIS

Els Reis d'Orient en la seva visita a Sant Feliu (5-1-2009).

El vespre del dia 5 de gener és una jornada d’espera excitant per als infants. Tradicionalment, els Reis arriben als pobles catalans el dia 5 de gener a la nit en el marc de grans cavalcades. A les cavalcades els Reis saluden als infants, els mostren que han arribat i reparteixen caramels i els regals que els nens han demanat. En un principi, aquests Tres Reis només eren uns personatges imaginaris, uns éssers eteris que es deia que portaven regals als nens, emulant el que havien fet quan van anar a adorar al nen Jesús recent nascut. Les primeres Cavalcades Reials, amb l’arribada física dels Reis Mags als pobles i ciutats, no es començaren a fer fins a mitjans del segle XX.

Ban Reial.

A Sant Feliu de Llobregat, el dijous 5 de gener, a les 18 h, els Reis Mags iniciaran des dels jardins del Palau Falguera la tradicional Cavalcada pels carrers de la ciutat. El recorregut que faran Ses Majestats és el següent: Palau Falguera, Ramón y Cajal, Sant Josep, Rupert Lladó, Falguera, prolongació Falguera, Pins, Miquel Coll i Alentorn, Hospitalet, Constitució, Sànson, Europa, Picasso, Constitució, Santa Creu, Marquesa de Castellbell, Comte de Vilardaga, Clementina Arderiu, Marquès de Monistrol, Girona, Josep Ricart, Montejurra, Laureà Miró, Jacint Verdaguer, Sant Llorenç, Bertrand, Pi i Margall i plaça de la Vila.

La comitiva reial arribarà a la plaça de la Vila a les 20 h, on serà rebuda per les autoritats de la ciutat. A continuació, l’alcalde de la ciutat, Jordi San José, lliurarà al rei Melcior el pa i la sal com a símbol d’acolliment. Nens i nenes del Consell d’Infants participaran en l’acte. Així, un infant lliurarà al rei Melcior una rosa com a símbol de la ciutat; un altre infant donarà la clau de la ciutat al rei Gaspar i un tercer llegirà la carta de benvinguda amb els desitjos de tots els nens i les nenes de Sant Feliu que després lliurarà al rei Baltasar. Tot seguit, Ses Majestats i l’alcalde pronunciaran un breu discurs des del balcó de l’Ajuntament adreçat a tota la ciutadania. Posteriorment, els reis recolliran les cartes dels nens i nenes des dels trons reials que s’hauran instal·lat a la plaça de la Vila.

LA DIADA DE REIS

Els Reis d'Orient i els regals.

El dia de Reis és una festa tradicional d’orígen catòlic que se celebra el matí després de la nit de Reis, és a dir el 6 de gener al matí. Els nens comproven que els camells dels Reis Mags han begut l’aigua que els havien deixat, que els reis han tastat el torrons i les neules i que els han deixat algun regal, o en el cas pitjor, si s’han portat malament, carbó de sucre. És un dia festiu a Espanya, Itàlia i altres països, cosa que permet preparar el darrer dinar familiar des les festes de Nadal, acabar els torrons, neules i dolços i enllestir l’àpat amb el tradicional tortell de reis. A d’altres països no és un dia festiu, així la festifitat de l’epifania es trasllada al primer diumenge després del 6 de gener. És el cas de França, per exemple, on la festa consisteix només en l’àpat acabat amb un pastís, que pot ser una pasta fullada farcida de massapà o, en alguns indrets d’Occitània, un tortell molt semblant al dels Països Catalans (i Portugal, etc.).

El carbó de sucre ara és una llaminadura que recorda els nens que, si es porten malament, els reis els veuen. Però en origen era carbó real, un regal de classes humils ben valuós, ja que volia dir escalfor i llum, una versió de regal més moderna, però molt menys emblemàtica, i potser en part per això mai no l’arribada a substituir, que el tió de Nadal, la funció inicial del qual era la mateixa (a més de fer de joguina).

UNA EXPOSICIÓ VIRTUAL: CARTES ALS REIS D’ORIENT (ANYS 1921-1924)

La Universitat de Barcelona va organitzar el desembre de 2010 una exposició virtual ben curiosa, a partir d’un plec de cartes als Reis escrites per una colla de nens i nenes entre els anys 1921 i 1924.

Exposició Cartes als Reis d'Orient.

El conjunt de cartes es conserva al Fons Personal de Pere Bosch i Gimpera que està dipositat a la Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història. Van ser remeses des dels magatzems Rodríguez i El Siglo amb seu a les ciutats de Madrid i Barcelona, entre 1921 i 1924, a sol·licitud de Tomàs Carreras i Artau, professor catedràtic d’Ètica de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.

Exemple de carta als Reis.

L’objectiu de disposar de cartes escrites pels nens i nenes als Reis és obtenir informació directa sobre els desitjos infantils com a matèria d’estudi i investigació en diversos vessants del coneixement que més atreien Carreras: la psicologia, en aquest cas infantil, i el comportament col·lectiu de la societat.

La galeria d’imatges de les cartes als Reis que es presenta és una selecció entre la totalitat de les que es conserven.