RACONS DE FALGUERA. Dues vistes aèries: 1947 i 1967

Vista aèria del barri Falguera el 1947.

>>El Tro de Falguera
Certament, són ben migrades les imatges gràfiques del barri de Falguera de què hom disposa. La majoria d’elles corresponen a dos elements: d’una banda, a l’eix històric del barri, el carrer Falguera, que havia estat l’antiga Carretera Reial, i en el quan s’arrengleren algunes de les cases més antigues de la nostra ciutat; i, d’altra banda, a l’edifici —i els seus jardins— més emblemàtic del nostre barri, el Palau Falguera.
De tot això anirem parlant en aquest bloc, però ara ens interessa donar a conèixer algunes de les poques imatges que ofereixen una visió de conjunt del barri Falguera. Es tracta dels fragments de dues fotografies aèries de Sant Feliu, datades el 1947 i el 1967.
La fotografia de 1947 mostra una visió de la fesomia tradicional del barri: els dos elements esmentats —és a dir, el carrer Falguera i les seves cases, i el Palau Falguera i els seus jardins, amb una extensión, per cert, força més ampla que l’actual—, algunes edificacions industrials i, sobretot, camps de conreu.

Vista aèria del barri Falguera el 1967.

La fotografia de 1967 mostra una visió modificada substancialment del barri, com a conseqüència del desplegament del Pla Comarcal de 1954. Concretament, el recinte dels jardins del Palau Falguera té unes dimensions properes a l’actual i, també, s’hi aprecien els primers edificis d’habitatges del barri.
I per acabar una pregunta…

Quines són les adreçes actuals dels 5 edificis d’habitatges de 1967?

Observeu atentament la imatge següent, penseu i digueu la vostra. Esperem els vostres comentaris amb la solució a aquesta pregunta!!!

Cinc edificis d’habitatges (A. B, C, D i E) ja existents el 1967 al barri Falguera.

Anuncis

RACONS DE FALGUERA. La plaça Felipe Alcántara

>>Agustí G. Larios
En el bell mig de l’eix d’equipaments de serveis de què disposem al barri Falguera —piscina de l’Escorxador, delegació de l’Agència Tributària, CAP El Pla i CEIP Salvador Espriu—, al seu extrem sudoest, hi ha una plaça força concorreguda situada entre el passeig Sant Joan i l’ambulatori. Aquesta plaça, en ser urbanitzada, va rebre el nom d’un santfeliuenc notable —i, daltra banda, no gaire conegut per les generacions joves—: en Felip Alcántara Arellano.
Però qui va ser aquest conciutadà nostre? Vet aquí la informació sobre Felip Alcántara del Diccionari biogràfic del moviment obrer als PaÏsos Catalans, dirigit per M. Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès:
Alcántara Arellano, Felipe, treballador i sindicalista (Fraga 1926). Va arribar a Catalunya l’any 1966. Féu estudis primaris i, al llarg de la seva vida, va treballar al camp recollint olives, d’aprenent de fuster, de minaire a Mequinensa i a Torrent de Cinca durant més de 20 anys i finalment fent de manobre a Hispano Suïssa fins que es va jubilar. Va ser enllaç sindical, jurat d’empresa i vicepresident de la UTT del Metall. Va militar en sectors de CCOO i del PSUC. Va ser regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu pel PSUC durant onze anys. Durant tota la seva vida va desenvolupar una intensa activitat sindical i política. [JFS]

Alcalde i regidors (i entre ells, Felip Alcántara) del primer ajuntament democràtic de Sant Feliu després de la dictadura franquista (1979).

Ja fa uns quants anys que Felip Alcántara ens va deixar orfes de la seva companyia i sabiesa de tantes experiències viscudes, però conservem el seu record i, en les situacions actuals, és més present que mai la seva veu:
— Això no va bé, xiquets; això no va bé.

RACONS DE FALGUERA. El parc del 8 de Març

Parc del 8 de Marc. Foto: Marc Rius.

>>Agustí G. Larios
Tal com vam anunciar recentment, encetem una nova secció d’aquest bloc que anomenem «Racons de Falguera», per mitjà de la qual volem resseguir alguns dels espais més emblemàtics d’aquest barri santfeliuenc amb que s’identifica El tro de Falguera. I ho fem parlant d’un indret que, ara fa tot just un any, tal dia com avui, va ser inaugurat amb la fesomia actual: el parc del 8 de Març.
En la conformació d’una festa conflueixen diferents factors, com ara la ritualització —basada en la repetició del ritual cíclicament—, l’associació a un col·lectiu —que se n’apropia, que la va seva— i la dotació d’un component simbòlic —que li atorga una certa coherència i, alhora, fixa el seu origen. Aquests són elements que, d’una manera o altra, trobarem ben sovint en totes les manifestacions festives. I, més concretament, pel que fa al component simbòlic d’una festa, podrem trobar-hi de menes diverses, sovint reinterpretas i readaptats amb el pas del temps; amb tot, els tres grans vessants simbòlics d’una festa provenen d’una tradició pagana, d’una tradició religiosa i d’una tradició cívica.
La festa cívica és una matriu festiva sorgida arran la Revolució Francesa i desenvolupada llargament durant el segle XIX i principis del segle XX, de la mà de sectors sepublicans, progressistes i obreristes. La seva conformació implica una alternativa volgudament modernitzadora, en el sentit de racional, contraposada a les dues tradicions esmentades abans —la pagana i la religiosa. Amb tot, amb el pas del temps i la secularització progressiva de la societat, el model de festa cívica ha estat instrumentat políticament per les institucions dels estats occidentals —com, per exemple, va fer la dictadura franquista amb la Festa de la Victòria i la Festa de la Raça, dues celebracions molt estimades per aquest règim.

Festa de la Federació (14 de juliol de 1790), a França.

Sigui com sigui, en l’actualitat, comptem amb algunes d’aquestes celebracions cíviques institucionalitzades per instàncies de mena diferent: internacional, com el Dia del Treball; estatal espanyol, com el Dia de la Constitució; i autonòmic català, com la diada de l’Onze de Setembre. Una altra festivitat d’aquesta mena és el Dia Internacional de la Dona, que se celebra el 8 de març. Des de mitjans del segle XIX, amb la incorporació de les dones al treball assalariat, van començar les reivindicacions per la millora de les condicions de treball de les dones, les quals amb el pas del temps s’eixamplarien amb la reclamació del dret de vot femení. Durant els primers anys, la celebració va oscil·lar de data, segons les circumstàncies, però a partir de 1917 quedaria fixat com a Dia de la Dona el 8 de març. 60 anys més trad, el 1977, les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.
Al barri de Falguera comptem amb un espai que recorda aquests simbolisme a bastament: el parc del 8 de Març. En sentit estricte aquest equipament se situa fora dels marges del barri Falguera, però a tots els efectes per als veïns i veïnes de Falguera aquest i altres indrets o equipaments estan perfectament integrats en el nostre espai de la vida quotidiana. En qualsevol cas, el parc del 8 de Març és situat dins del sector de Can Bertrand. Aquest equipament va ser inaugurat ara fa exactament un any, el 8 de març de de 2011 (podeu accedir a un reportatge fotogràfic de Marc Rius aquí), i la proposta de nom va sorgir al Consell Municvipal de les Dones de Sant Feliu. El parc disposa d’espais de zona verda, d’una pista de bàsquet i d’algunes taules de ping-pong. Un dels elements simbòlics del parc es una olivera al costat de la qual hi ha una placa amb la inscripció següent: «Aquesta olivera simbolitza la fermesa de les dones en la lluita per la plena igualtat».

Parc del 8 de Març. Foto: Marc Rius.

Parc del 8 de Març. Foto: Marc Rius.

I, certament, aquest indret palesa molt encertadament el simbolisme del 8 de març, sobretot, per la proximitat de les naus de Can Bertrand, la indústria tèxtil més important de la història de Sant Feliu, en la qual van treballar —com en altres indústries tèxtils locals, com Can Corrons i Can Güell, ja desaparegudes— moltíssimes dones santfeliuenques.