FESTES D’ARREU. La Diada Nacional de Catalunya

>>El Tro de Falguera
Ja hem parlat en aquest bloc de les festes cíviques. Un dia com avui, tant important per al poble de Catalunya, pertoca parlar novament d’aquest tipus de celebracions i, més concretament, de la festa més rellevant del calendari català: la Diada Nacional de Catalunya.
Sembla fora de dubte que les tradicions festives són inventades. (Sobre això hi ha un llibre magnífic, d’E.J. Hobsbawm i T. Ranger, titulat L’invent de la tradició, del qual caldrà parlar algun dia.) En aquest sentit, atribuïm més autenticitat, per la seva espontaneïtat, a les tradicions paganes primitives, i d’una manera similar, però en aquest cas pel pes dels anys, a les tradicions “inventades” de la litúrgia religiosa que sovint ha aprofitat, tot readaptant-les, les tradicions festines paganes precedents, de les quals s’ha apropiat.
En canci, quan hom parla de festes cíviques tothom té ben present que es tracta de ritualitzacions col·lectives inventades amb la voluntat política del moment de dotar una col·lectivitat —sovint un país— d’elements d’identificació simbòlica compartits per tots els seus membres —que sovint anomenem ciutadans—. D’ençà la Revolució Francesa, tenim una bona colla d’exemples que il·lustren aquest interès polític —de matriu racional, no pas ideològica— per arrelar ritualitzacions cíviques.
A Espanya, com a conjunt, aquesta llevor nacional no ha donat mai els fruits esperats pels dirigents polítics que van menar la construcció de l’estat liberal al segle XIX. Aquests polítics espanyols, en bona part, giraven la mirada cap altres països d’Europa i envejaven el jacobinisme de França —revolucionària, però sobretot napoleònica— i la potència de les unificacions d’Itàlia i, especialment, d’Alemanya. Però en mirar cap a Europa també donaven l’esquena a la tradició històrica de la pluralitat de «les Espanyes», que encara és ben present en el model actual d’estat autonòmic.
D’altra banda, també s’ha observat com les antigues colònies al continent americà —Estats Units i les repúbliques llatinoamericanes— han construït una tradició cívica forta, la màxima expressió de la qual són les festes nacionals d’independència respectives. Tal vegada en aquests casos no convingui menystenir la manca de tradicions prèvies dels pobles precolombins —esmorteïdes i, fins i tot, aniquilades— ni religioses, associades a l’etapa colonial, com a fet coadjuvant.
A Catalunya, la instauració —o «invenció» si es vol— d’una tradició festiva cívica té el seu màxim exponent en la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta festa ha estat instituïda —juntament amb altres símbols, com la senyera com a bandera i «Els segadors» com a himne— per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot i amb això, els seus orígens reculen fins a la segona meitat del segle XIX, qual el moviment cultural de la Renaixença va menar la recuperació literària de l’Onze de Setembre; amb l’enderroc de les muralles de Barcelona i la construcció de l’Eixample, l’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Rafael de Casanova, conseller en cap el 1714, i, amb l’aixecament d’una estàtua en el seu honor, s’encetà la tradició de l’ofrena floral, pervinguda fins a l’actualitat.
Cal recordar que, a diferència d’altres celebracions festives victorioses —com, per exemple, les independències de les repúbliques americanes o, amb més proximitat, el Dos de Mayo—, l’Onze de Setembre commemora un fet luctuós per al poble de Catalunya: la derrota dels catalans en una guerra, però sobretot la pèrdua del seu autogovern. De vegades això s’ha mitificat i d’altres s’ha negat de manera ahistòrica, però el cert és que la realitat anterior a 1714 fa que hom pugui considerar Catalunya com un estat amb institucions pròpies, no només per l’existència de la Diputació del General o Generalitat, sinó perquè Catalunya comptava aleshores amb els tres elements propis d’un estat: tenia parlament, tenia exèrcit i tenia moneda.

Coberta de les Constitucions de Catalunya, de les Corts de 1702, un compendi de les lleis pròpies de Catalunya.

La derrota de l’11 de setembre de 1714 es commemora actualment a tots els pobles i ciutats de Catalunya —a Sant Feliu, per exemple, es realitza una ofrena floral institucional i cívica al passeig Onze de Setembre—, però és a Barcelona on es concentren els actes més reixits de la Diada: el més tradicional, ja esmentat, de l’ofrena floral al monument de Rafael de Casanova; el més independentista, de l’ofrena al Fossar de les Moreres; i el més institucional, al parc de la Ciutadella, prop de la seu de la representació col·lectiva del poble de Catalunya i la seva sobirania nacional, el Parlament de Catalunya, i del símbol fefaent de la repressió militar posterior a 1714.
A més, també se celebra l’Onze de Setembre amb una manifestació ciutadana, com la mítica de 1976, a Sant Boi de Llobregat, o la manifestació d’enguany, pels carrers del centre de Barcelona, tal vegada la més multitudinària.
Tot seguit, hi ha alguns documentals força interessants —i una mica llargs, com el post d’avui— sobre l’Onze de Setembre, que paga la pena de visionar un dia com avui.


Anuncis
Deixa un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: