Ja hem parlat en aquest bloc de les festes cíviques. Un dia com avui, tant important per al poble de Catalunya, pertoca parlar novament d’aquest tipus de celebracions i, més concretament, de la festa més rellevant del calendari català: la Diada Nacional de Catalunya.
Sembla fora de dubte que les tradicions festives són inventades. (Sobre això hi ha un llibre magnífic, d’E.J. Hobsbawm i T. Ranger, titulat L’invent de la tradició, del qual caldrà parlar algun dia.) En aquest sentit, atribuïm més autenticitat, per la seva espontaneïtat, a les tradicions paganes primitives, i d’una manera similar, però en aquest cas pel pes dels anys, a les tradicions “inventades” de la litúrgia religiosa que sovint ha aprofitat, tot readaptant-les, les tradicions festines paganes precedents, de les quals s’ha apropiat.
En canci, quan hom parla de festes cíviques tothom té ben present que es tracta de ritualitzacions col·lectives inventades amb la voluntat política del moment de dotar una col·lectivitat —sovint un país— d’elements d’identificació simbòlica compartits per tots els seus membres —que sovint anomenem ciutadans—. D’ençà la Revolució Francesa, tenim una bona colla d’exemples que il·lustren aquest interès polític —de matriu racional, no pas ideològica— per arrelar ritualitzacions cíviques.
A Espanya, com a conjunt, aquesta llevor nacional no ha donat mai els fruits esperats pels dirigents polítics que van menar la construcció de l’estat liberal al segle XIX. Aquests polítics espanyols, en bona part, giraven la mirada cap altres països d’Europa i envejaven el jacobinisme de França —revolucionària, però sobretot napoleònica— i la potència de les unificacions d’Itàlia i, especialment, d’Alemanya. Però en mirar cap a Europa també donaven l’esquena a la tradició històrica de la pluralitat de «les Espanyes», que encara és ben present en el model actual d’estat autonòmic.
D’altra banda, també s’ha observat com les antigues colònies al continent americà —Estats Units i les repúbliques llatinoamericanes— han construït una tradició cívica forta, la màxima expressió de la qual són les festes nacionals d’independència respectives. Tal vegada en aquests casos no convingui menystenir la manca de tradicions prèvies dels pobles precolombins —esmorteïdes i, fins i tot, aniquilades— ni religioses, associades a l’etapa colonial, com a fet coadjuvant.
A Catalunya, la instauració —o «invenció» si es vol— d’una tradició festiva cívica té el seu màxim exponent en la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta festa ha estat instituïda —juntament amb altres símbols, com la senyera com a bandera i «Els segadors» com a himne— per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot i amb això, els seus orígens reculen fins a la segona meitat del segle XIX, qual el moviment cultural de la Renaixença va menar la recuperació literària de l’Onze de Setembre; amb l’enderroc de les muralles de Barcelona i la construcció de l’Eixample, l’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Rafael de Casanova, conseller en cap el 1714, i, amb l’aixecament d’una estàtua en el seu honor, s’encetà la tradició de l’ofrena floral, pervinguda fins a l’actualitat.
Cal recordar que, a diferència d’altres celebracions festives victorioses —com, per exemple, les independències de les repúbliques americanes o, amb més proximitat, el Dos de Mayo—, l’Onze de Setembre commemora un fet luctuós per al poble de Catalunya: la derrota dels catalans en una guerra, però sobretot la pèrdua del seu autogovern. De vegades això s’ha mitificat i d’altres s’ha negat de manera ahistòrica, però el cert és que la realitat anterior a 1714 fa que hom pugui considerar Catalunya com un estat amb institucions pròpies, no només per l’existència de la Diputació del General o Generalitat, sinó perquè Catalunya comptava aleshores amb els tres elements propis d’un estat: tenia parlament, tenia exèrcit i tenia moneda.
Coberta de les Constitucions de Catalunya, de les Corts de 1702, un compendi de les lleis pròpies de Catalunya.
La derrota de l’11 de setembre de 1714 es commemora actualment a tots els pobles i ciutats de Catalunya —a Sant Feliu, per exemple, es realitza una ofrena floral institucional i cívica al passeig Onze de Setembre—, però és a Barcelona on es concentren els actes més reixits de la Diada: el més tradicional, ja esmentat, de l’ofrena floral al monument de Rafael de Casanova; el més independentista, de l’ofrena al Fossar de les Moreres; i el més institucional, al parc de la Ciutadella, prop de la seu de la representació col·lectiva del poble de Catalunya i la seva sobirania nacional, el Parlament de Catalunya, i del símbol fefaent de la repressió militar posterior a 1714.
A més, també se celebra l’Onze de Setembre amb una manifestació ciutadana, com la mítica de 1976, a Sant Boi de Llobregat, o la manifestació d’enguany, pels carrers del centre de Barcelona, tal vegada la més multitudinària.
Tot seguit, hi ha alguns documentals força interessants —i una mica llargs, com el post d’avui— sobre l’Onze de Setembre, que paga la pena de visionar un dia com avui.
Fem un parèntesi en aquest compte enrere cap a Sant Jordi, en què estem explicant quines són les obres de literatura infantil i juvenil que podreu adquirir a la paradeta d’El tro de Falguera el proper 23 d’abril, i recobrem momentàniament la normalutat d’aquest bloc. I ho fem per tal de parlar-vos d’una manifestació festiva ben singular com és la commemoració de la Segona República, que és un exemple fefaent de la categoria de festa cívica a què ja hem fet referència anteriorment en aquest bloc en parlar sobre el 8 de Març.
Orígens i significat del 14 d’abril
El 14 d’abril de 1931 s’esdevingué un canvi de règim polític a Espanya, en passar de la monarquia a la república com a forma de govern. Ben sovint els canvis de règim han estat un dels motius que ha generat algunes de les celebracions que hom considera festes cíviques. Alguns exemples d’això poden ser la festa de l’Alzamietno o de la Victoria, durant la dictadura franquista, o de la Constitució, durant la democràcia actual.
A l’època contemporània, sobresurten les festes cíviques de base política instaurades durant la Revolució Francesa —i molt destacadament la Festa de la Federació, el 14 de juliol—, però també un seguit de festes que commemoren la independència de força països que havien estat colònies de les potències europees, com ara els Estats Units i nombrosos països llatinoamericans, en els quals aquesta diada ha esdevingut, amb el pas del temps, la principal festa cívica nacional. El cas contrari és el de Catalunya, on amb la Diada de l’Onze de Setembre se celebra la perdua de la independència política catalana, arran l’aplicació del decret de Nova Planta i la perdua de vigència de les Constitucions de Catalunya.
El 14 d’abril de 1931 s’esdevingué la fallida de la monarquia espanyola quan el rei Alfons XIII plegà i enfilà el camí de l’exili després de saber-se la victòria de les candidatures republicanes en nombroses ciutats durant les eleccions municipals realitzades el 12 d’abril. Aquestes eleccions havien pres el caràcter de plebiscit sobre el règim monàrquic, després que Alfons XIII hagués ecolzat durant 7 anys la dictadura de Primo de Rivera. El 14 d’abril, per tant, s’esdevingué la instauració d’un nou règimp olític, la república, que per a molts sectors socials espanyols representava l’alternativa efectiva a les nombroses mancances a la situació d’endarreriment que presentava España i que simbolitzava la monarquia borbònica.
Vet aquí algunes mostres del canvi de règim:
Testimoni d'Aurèlia Capmany (L'Avenç, núm. 2).
La Segona República, instaurada el 14 d’abril de 1931, va ser una etapa política dins de la història d’Espanya clarament contraposada a les etapes anterior —la monarquia d’Alfons XIII amb la seva dictadura i la seva «dictablanda»— i posterior —la dictadura totalitària i violenta de Franco, perllongada fins a la seva mort, el 1975. Tal vegada per això, juntament amb els anhels reformistes i modernitzadors que representava, ha fet que sigui un referent polític concelebrable festivament. D’aquesta manera, la data de la seva instauració pacífica i goiosa s’ha convertit en una festa cívica no institucionalitzada amb una forta càrrega simbòlica, que sintetitza tot el que representa la política transformadora republicana, amatent amb els ciutadants i la col·lectivitat.
Coberta de la Constitució de la Segona República Espanyola (1931).
El 14 d’abril a Sant Feliu
A Sant Feliu de Llobregat, des de ja fa alguns anys, hi ha diversos actes que commemoren d’una manera o altre el 14 d’abril. D’aquests actes, el que conté un cert tarannà institucional és l’ofrena floral, organitzada per l’Ajuntament de Sant Feliu, davant el bust instal·lat a la plaça Lluís Companys (podeu veure un reportatge fotogràfic sobre l’acte de 2011 AQUÍ).
Bust de la República a la plaça Lluís Companys. Foto: Marc Rius.
Amb tot, la ubicació a la plaça Lluís Companys correspon a una etapa actual de l’escultura, ja que la disposició inicial va ser a la plaça de la Vila. Això i altres coses s’explicava en un plafó de l’exposició «Espais de Memòria Democràtica de Sant Feliu de Llobregat», produïda per la Universitat Social Lliure Autogestionada (USLA, Ateneu Santfeliuenc), que reproduïm tot seguit per gentilesa de l’entitat esmentada. (Podeu consultar un reportatge fotogràfic de la inauguració de l’exposició AQUÍ.)
Plafó de l'exposició «Espais de Memòria Democràtica de Sant Feliu de Llobregat». Foto: USLA.
La col·locació del bust de la República a l'espai més emblemàtic de la ciutat —la plaça de la Vila, coneguda fins aleshores com la plaça de la Font— va comportar el canvi de nom pel de plaça de la República. Foto. USLA.
Testimoni d'Albert Vilella sobre el bust de la República. Foto: USLA.
El 2006 s’acompliren els 75 anys de la proclamació de la Segona República, motiu pel qual la senzilla i emotiva commemoració anual de l’ofrena floral encetada el 2003es va veure amplificada per un bon nombre d’activitats que van fer que la commemoració d’aquest esdeveniment es perllongués durant tot un any, fins al 14 d’abril de 2007. Els representats de partits polítics, sindicats, entitats i institucions locals van integrar una comissió per tal de promoure la realització d’un seguit d’actes per homenatjar i recuperar de l’oblit aquesta etapa històrica i el seu llegat. Recordem alguns d’aquests actes:
Cicle Cinema i II República. L’Associació CineBaix va organitzar tres projeccions en què es van abordar diversos aspectes específics de l’etapa republicana, amb introduccions i col·loquis posteriors a càrrec d’especialistes i testimonis vius de l’època. Els temes van ser: el llegat educatiu de la Ii República, amb la projecció de La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda; II República, un temps per a la utopia, amb la projecció de Belle Epoque, de Fernando Trueba; i imatges i testimonis de la II República, amb la projecció de Las Hurdes, tierra sin pan, de Luis Buñuel.
Homenatge pòstum a Josep Gaspà i Santos. L’Ajuntament va atorgar la Medalla de la Ciutat, màxim guardó institucional, a qui va ser alcalde de Sant Feliu entre 1931 i 1936.
Jornades Fer memòria, fer història. Cicle de conferències sobre els temes següents: «Els orígens de la Ii República», amb Antoni Segura; «Els valors republicans i l’educació», amb Àngel Merino i Agustí G. Larios; i «República i guerra civil», amb Andreu Mayayo i Jordi Amigó. Aquestes conferències van restar complementades per l’exposició «República! Cartells i cartellistes (1931-1939)».
Concert de José Antonio Labordeta. La música d’aquest cantautor aragonès va ser l’encarregada de cloure els actes commemoratius, el 14 d’abril de 2007, a la Sala Ibèria.
El 14 d’abril de 2012
Enguany hi ha previstos diversos actes commemoratius, que tindran lloc el 14 d’abril a Sant Feliu:
12 h, pl. Lluís Companys Ofrena floral amb motiu de l’aniversari de la II República
En aquest acte, podreu escoltar a un jove membre d’El tro, que interpretarà l’Himne de Riego.
13 h, Pati de l’Ateneu XIII Calçotada Republicana
14 h, Pati de l’Ateneu Recital de poesia amb motiu de l’aniversari de la II República
La colla FOC I TABALS EL TRO DE FALGUERA treballa per a l'arrelament i el desenvolupament de les festes populars, mitjançant la realització d'activitats relacionades amb la cultura popular, a través del foc i la música.
eltrodefalguera@hotmail.com
El tro de Falguera no es responsabilitza necessàriament de l'opinió que expressin les col·laboracions signades.
